Marià Castelló · Architecture

Sant Francesc Xavier’s old Cemetery was the last home for the local people of Formentera who inhabited the island between 1757 and 1938. It is a buuilding of a slightly distorted square sole of 22 meters sideways delimited by a masonry wall two meters high. Its interior includes  five funeral chapels, an ossuary, a warehouse and an enclosure for other remains.


Despite being selective and not very extensive, the intervention has sought the construction to be genuine and easily identifiable, strengthening the building with the few original materials, but leaving visible all that patina left by the time.

The historical and archaeological study carried out in the building has provided the guidelines of some of the project solutions. Thus, it was decided to put the coat of traditional lime glazing only over the exterior part of the walls and the chapels which were built after 1838, i.e. after the extension of the original enclosure (1757-1838). This image graphically reveals how the frontispiece of the access was centered in the southeastern facade of the original enclosure.


The study of the original traces of the Royal Graces of the 17th century showed that the trace that connects the first original Milestones of the Media Legua granted to Marc Ferrer in 1695, crosses the enclosure of the Cemetery by the northwestern end. This oblique directive has been implemented within the enclosure by means of local sandstone pieces (marès) placed dry that make up a point of rest-contemplation.


To achieve greater visual permeability even when the building is closed, as well as to obtain a greater depth and protection of those who access it, a door design was carried out using language and material different from those of the historic building. This door is one of the most recognizable parts of the intervention and is not free of charge, since its permeability and lightness shows how simple it is to cross the threshold of life. The ephemeral of our existence.

 

Location : Sant Joan, 49. Formentera   ·   Promoter : Consell Insular de Formentera   ·   Architect : Marià Castelló Martínez    ·   Building Engeneer  : Francesc Ribas Tur    ·   Structure : Ferran Juan Nicolau   ·  Archaeological follow-up : Antoni Ferrer Abárzuza, Maria Colomar and Nicholas Màrquez-Grant    ·   Collaborators : Marga Ferrer, Natàlia Castellà, Jaume Escandell, Ferran Bonet and Javier Colomar  ·  Builder : Refoart S.L.   ·   Project : 2011-2015   ·   End of work : 2016   ·   Area : 517 m2    ·   Photography : Marià Castelló Martínez

State before the intervention

Planimetry

Constructive Process

Fossar Vell Sant Francesc | CAT

El Fossar Vell de Sant Francesc Xavier va ser l’última casa dels formenterers que van habitar l’illa de Formentera entre 1757 i 1938. Es tracta d’un cementiri de planta quadrada lleugerament distorsionada de 22 metres de costat, delimitat per un mur de maçoneria de dos metres d’altura. En el seu interior hi ha cinc capelles funeràries, una ossera, un magatzem i un recinte per a altres restes.
Tot i ser puntual i poc extensiva, la intervenció ha buscat la sinceritat constructiva i ser fàcilment identificable, consolidant l’edifici amb els pocs materials amb què va ser construït, però deixant visible tota aquella pàtina amb que el temps ha tenyit l’edifici.
L’estudi històric i arqueològic realitzat en l’edifici ha aportat les directrius d’algunes de les solucions de projecte. En aquest sentit, es va decidir cobrir amb una veladura de calç tradicional tan sols la part exterior dels murs i de les capelles que van ser erigides posteriorment a 1838, és a dir, després de l’ampliació del recinte original (1757-1838). Aquesta operació revela gràficament com el frontispici de l’accés quedava centrat en la façana SE del recinte original.

De l’estudi de les traces originals de les Gràcies Reials del segle XVII, es va concloure que la traça que uneix els primers Fites originals de la Mitja Llegua concedida a Marc Ferrer a 1695, travessa per l’extrem NO el recinte del Cementiri. Aquesta directriu obliqua s’ha volgut manifestar a l’interior del recinte mitjançant unes peces de pedra local arenisca (marès) col·locades en sec, les quals conformen un punt de repòs-contemplació.
Per aconseguir una major permeabilitat visual fins i tot quan l’edifici està tancat, així com per obtenir una major profunditat i protecció dels que accedeixen a aquest, es va dur a terme un disseny de porta mitjançant un llenguatge i material diferents als de l’edifici històric. Aquesta porta és una de les parts més recognoscibles de la intervenció i no ho és de manera gratuïta, ja que en la seva permeabilitat i lleugeresa es manifesta el senzill que és creuar el llindar de la vida. L’efímer de la nostra existència

Fossar Vell Sant Francesc | ESP

El Fossar Vell de Sant Francesc Xavier fue la última casa de los formenterenses que habitaron la isla de Formentera entre 1757 y 1938. Se trata de un cementerio de planta cuadrada ligeramente distorsionada de 22 metros de lado, delimitado por un muro de mampostería de dos metros de altura. En su interior hay cinco capillas funerarias, un osario, un almacén y un recinto para otros restos.

A pesar de ser puntual y poco extensiva, la intervención ha buscado la sinceridad constructiva y ser fácilmente identificable, consolidando el edificio con los pocos materiales con que fue construido, pero dejando visible toda aquella pátina con que el tiempo ha teñido el edificio.

El estudio histórico y arqueológico realizado en el edificio ha aportado las directrices de algunas de las soluciones de proyecto. En este sentido, se decidió cubrir con una veladura de cal tradicional tan solo la parte exterior de los muros y de las capillas que fueron erigidas posteriormente a 1838, es decir, después de la ampliación del recinto original (1757-1838). Esta operación desvela gráficamente como el frontispicio del acceso quedaba centrado en la fachada SE del recinto original.

Del estudio de las trazas originales de las Gracias Reales del siglo XVII, se concluyó que la traza que une los primeros Hitos originales de la Media Legua concedida a Marc Ferrer en 1695, atraviesa por el extremo NO el recinto del Cementerio. Esta directriz oblicua se ha querido manifestar en el interior del recinto mediante unas piezas de piedra local arenisca (marès) colocadas en seco, las cuales conforman un punto de reposo-contemplación.

Para conseguir una mayor permeabilidad visual incluso cuando el edificio permanece cerrado, así como para obtener una mayor profundidad y protección de los que acceden al mismo, se llevó a cabo un diseño de puerta mediante un lenguaje y material distintos a los del edificio histórico. Dicha puerta es una de las partes más reconocibles de la intervención y no lo es de manera gratuita, puesto que en su permeabilidad y ligereza se manifiesta lo sencillo que es cruzar el umbral de la vida. Lo efímero de nuestra existencia

Share